En aquesta novel·la ens hi trobem un món que se’ns fa estrany, perquè el sabem llunyà però se’ns fa proper. La protagonista viu al camp, als anys vuitanta, en un poblet de l’altiplà polonès, en un país que es troba sota la bota de la Unió Soviètica. I ens recorda, a mi em recorda, la noieta que vivia en un poblet de l’Empordà dels anys setanta. El nostre turisme marcaria la diferència, però els talls de llum hi eren, la por dels grans a dir segons què també. Als companys de joc de la meva infantesa i a mi qualsevol cosa que ens permetés sortir de la rutina ens feia il·lusió, com a la narradora d’aquesta història feta de bocins de vida, que es deleix per guanyar un premi a l’escola que li permeti anar de colònies.
A la portada del llibre, hi ha un text que comença dient que no ens deixem enganyar, ho diu per l’aparença idíl·lica del paisatge, jo trobo que l’encert de la frase abasta tot el llibre que tenim a les mans. El comencem pensant que estem llegint un llibre de relats breus, que la poetessa, per una vegada, ha fugit de la poesia per poder explicar-se amb més paraules. I, quan ens n’adonem, estem contemplant una magnífica exposició de quadres que, amb pinzellades precises i amb colors diversos, ens mostren tot un món, el d’una nena que s’estima un gat i que es va fent gran sense que la vida li estalviï cap bufetada, però sense grans escarafalls.
Però, a més, no només hi trobem la veu de la protagonista, sinó que també ens permet viatjar en el temps i trobar altres veus, les veus que van compartir el seu paisatge, però no el seu temps. Les veus dels que van deixar una petjada en la vida dels seus pares o dels seus avis. Retalls de la memòria que construeix qualsevol vida. No som només el que som o el que hem viscut, som també el que ens han explicat, el que hem llegit, un munt d’històries que endrecem al costat de les nostres.
“Després de la missa volia escapolir-me cap a l’amagatall de la bòbila, llegir els tebeos d’en Tytus, en Romek i l’A’Tomek, però una coneguda de l’àvia passava per allí en bicicleta i m’observava molt atentament.” (p. 42)
“En la xafogor d’agost, quan seia sota la taula i jugava a casetes, totes les olors es barrejaven: la palla podrida de la màrfega, la del midó, de resclosit i de pixats de gat. Vaig treure el cap, la trampa atrapamosques es balancejava a un ritme hipnòtic sota el llum del sostre.” (p. 87)
“No sabia com consolar-lo. Em feia tot llàstima, tant el pare com les abelles, però intentava que no es notés. En aquell temps, en el meu cap adolescent s’amuntegaven tants pensaments a la vegada que el que m’estimava més era callar o, d’amagat de la mama, anava a la farmaciola i bevia cada cop més gotes que feien olor de menta i de llúpol d’aquell medicament per tranquil·litzar-me, Milocardín.” (p. 173)
Un lloc a l'ombra 