Quan acabo de llegir una novel·la que m’ha agradat, sempre em sap greu no saber res més de les vides d’aquells personatges, haver-me d’acomiadar d’ells per sempre. Per això m’agraden especialment les narracions on em retrobo amb personatges que ja m’havien presentat, com m’ha passat en aquest recull de contes. M’he retrobat amb personatges que havien tingut una importància diversa en les seves obres anteriors. Alguns només eren una pinzellada biogràfica o un record del paisatge vital dels protagonistes de les seves narracions. Però el fet que aquests secundaris passin a un primer pla ens permet conèixer millor al personatge que ja havíem conegut. Per això, de cap manera pot ser aquest el primer llibre d’Elizabeth Strout que us llegiu, us perdríeu la complicitat entre l’autora i els seus lectors que hi ha implícita en aquest recull.

La manera tan personal com Strout ha anat construint el seu univers literari, explorant en els sentiments que embolcallen els vincles familiars i les diverses relacions humanes, ens submergeix en el món de les emocions que tots podem viure en algun moment. Ens permet reflexionar i aprendre a ser més tolerants, ens ajuda a saber viure. Perquè la bona literatura eixampla el nostre marc de coneixement i ens fa millors persones.

“La Patty era conscient que l’Angelina necessitava parlar d’ella mateixa com l’aire que respirava, però no li feia res: ho constatava i prou. I se’n feia el càrrec. Tal com ella ho veia, el principal focus d’interès, i l’essencial, de les persones sempre són elles mateixes.” (p. 62)
“Però ara, asseguda en aquell fàstic de banyera vella i rònega de potes urpades, mrant d’aguantar aquella carxofeta de dutxa tan estrafolària de manera que no esquitxés per totes bandes, ara l’Angelina tenia la pitjor sensació de totes: la de no ser capaç de fer-se a la idea de les coses. No se sabia fer a la idea que als seus ulls la seva mare hagués canviat tant.” (p. 144)
“Escoltar una persona no és una activitat passiva. Escoltar algú de debò és actiu, i la Dottie l’havia estat escoltant de debò. I llavors va pensar que els problemes de la Dottie, les seves humiliacions, tampoc eren tan gran cosa en comparació de les misèries que hi havia al món.” (p. 221)
“l’Annie s’ho va plantejar; es va plantejar que el seu germà i la seva germana, bons, responsables, decents, justos, no devien haver conegut mai la passió per la qual una persona arriscava tot el que tenia, posava en perill irresponsablement tot el que estimava, només per poder estar a la vora d’aquella lluor blanca del sol que t’encega i que d’alguna manera et fa la sensació que deixa eclipsada la terra sencera.” (p. 245)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s