Moltes vegades llegeixo llibres que vaig a buscar a la biblioteca i això fa que a casa hi tingui unes quantes novel·les que fa temps que s’omplen de pols en una lleixa esperant que em decideixi a llegir-les. Aquesta és una d’aquestes novel·les que s’han esperat uns quants anys, embolicada en plàstic transparent, esperant que em decidís a obrir-la. Forma part d’una col·lecció de novel·la europea que comercialitzava Enciclopèdia Catalana i que em vaig deixar vendre sense massa entusiasme. Però, un dia qualsevol, vaig decidir obrir-la i va ser una bona decisió, em vaig trobar amb una petita joia de la literatura del segle XX.
He pogut conèixer el doctor Da Barca i la seva fermesa de caràcter, la seva integritat moral i la seva capacitat de seducció. Però, sobretot, he conegut al seu carceller, Herbal, un home a qui li hauria agradat viure la vida del doctor i que, per això, s’ha convertit en la seva ombra. Un home massa dèbil per prescindir de l’ús de la força, un botxí que, durant molts anys, veu el món a través dels ulls de la seva víctima. A vegades ve de gust intentar entendre el món des del cap d’algú a qui odiaríem, però que també és capaç de desvetllar-nos una certa tendresa.
“L’únic de bo que tenen les fronteres són els passos clandestins. Esgarrifi’s del que pot fer una línia imaginària traçada un dia al llit per un rei xaruc o dibuixada a la taula pels poderosos com qui juga al pòquer. (…) Les fronteres de debò són les que mantenen els pobres apartats del pastís.” (p. 13)
“La seva mirada, una resplendor de vidrieres a l’hora foscant, va ser el que va commoure el periodista Sousa. Va fer un glop llarg de tequila per veure com cremava.” (p. 14)
“Es van mirar esglaiats, sense saber què fer, com si el cel blau i calorós d’agost se’ls esmicolés al damunt en trossos de gel.” (p. 32)
“He sembrat uns trossos que tenia a guaret. Sé prou bé que tothom duu una bèstia a dins, uns més que altres. Però l’home dret i fet s’emociona en escoltar les cordes de la seva ànima, com un nen que, a les golfes, dóna corda a una capsa de música.” (p. 108-109)
Un lloc a l'ombra 