Un dia et retrobes amb una persona que va formar part de la teva infantesa, sense jugar-hi un paper gaire important, i aquesta trobada et fa endinsar en el teu passat, en aquells records que durant anys has volgut oblidar. Aquesta persona, que només era un nom amb la seva motxilla, ara t’ajuda a enfrontar-te amb els teus vells fantasmes, que ella pot reconèixer perquè no són tan diferents dels seus. És aquest retrobament el que et permet surar o el moment en que es produeix?
Una novel·la potent, que mostra la vida amb tota la seva brutícia, sense disfresses i sense cotó fluix. Una protagonista jove que se sent rebregada, enfangada i li sembla que fa un segle que tragina la vida. Com a lectora he tingut la sensació que ella va caient dins un pou i res no pot aturar aquesta caiguda. Només se salvarà si és capaç d’arrapar-se a la paret. Una història que no pots deixar a mitges, de les que et fan sentir, però que no et porta a la llàgrima fàcil.
“La tristesa d’aquella porta no l’he oblidada mai. Era el primer cop que l’abandonava. I quan volia cridar que no patís, que jo havia estat atenta, molt atenta i de moment no li havien canviat el pany, ja havia marxat.” (p. 36)
“Li vaig parlar de la disgregació de la meva persona i de les amenaces que m’extorsionaven però no em va voler escoltar. Ja havia decidit que no em volia entendre.” (p. 65)
“Quina altra opció em quedava que no fos desenterrar tot allò en què no volia pensar? (…) Amb el temps havia anat avorrint la mentida i aleshores ja em provocava una repulsió instintiva, gairebé física.” (p.p. 102-103)
Un lloc a l'ombra 