Tot just ahir vaig començar a llegir aquesta joia i ja tinc ganes de compartir-la, tot i que sé que és d’aquelles que s’han de llegir a poc a poc. Segurament, quan hagi acabat la lectura n’hauré copiat tants fragments que aquesta entrada serà molt llarga, potser massa. Potser, si algú es decideix a llegir aquest llibre i copiar-ne fragments, la seva tria serà ben diferent, perquè cada plana d’aquest llibre ens fa pensar, ens fa sentir, ens transporta i ens transforma. Fa allò que només sap fer la bona literatura.
Quatre homes, tancats en un espai minúscul, quasi a les fosques, servint-se només de la paraula, com ja va fer Sahrazad, transformen la brutalitat en pau. Imaginen com seria la seva vida si poguessin parlar en un balcó, davant del Bòsfor. Inventen un món que els permet fugir de la dura realitat que, per motius diversos, els ha tocat viure. I s’expliquen contes que els parlen d’Isbambul, d’aquesta ciutat que els aixafa i els omple d’enyorança.
“El dolor esclavitza el cos, i la por, l’ànima. I les persones es venen l’ànima per salvar el cos. Jo no tinc por. Tot i així, parlaré amb els torturadors, els explicaré els secrets que no us he explicat.” (p. 33)
“El nostre passat ja és massa lluny per arribar-hi. Hem de pensar en el futur.” (p. 36)
“Els humans són diferents, van aprendre a somiejar. No poden estar satisfets amb el que existeix. És per aquesta curiositat per l’invisible que fan arracades de coure i construeixen palaus de pedra. La ciutat és la terra dels somnis, deia el meu pare, ofereix oportunitats infinites i allà els humans no formen part de la natura, en són els escultors.” (p. 55)
“Gràcies a l’esperança, trobem el mal. Però si l’avui no és nostre, qui ens garanteix el demà? L’esperança és la mentida dels predicadors, dels polítics i dels rics.” (p. 74)
“Érem com la gent corrent d’Istanbul. O trobàvem a faltar l’ahir o somiàvem en el demà. Intentàvem ignorar l’avui. D’una banda explicàvem el conte del passat i de l’altra el del futur. I crèiem que el present era un pont entre el passat i el futur. Teníem por que aquell pont s’esfondrés i de caure al buit de sota.” (p. 192)
“Els que abans se sentien incòmodes perquè anaven a dormir amb l’estómac ple mentre el veí passava gana havien trobat la solució, s’havien traslladat a un altre barri. Hi havia petites Istanbuls dins d’Istanbul, els tips i els famolencs estaven lluny els uns dels altres.” (p. 209)
“Encara que el meu pare feia servir les paraules que jo coneixia, ell en canviava els sons donant nous sentits a les lletres. Inventava nous significats que ningú havia pensat abans. Feia baixar les estrelles del cel i al seu lloc hi posava les estrelles de la poesia.” (p. 241)
Un lloc a l'ombra 