Hem llegit moltes històries relacionades amb la Segona Guerra Mundial, el cinema ens n’ha mostrat múltiples imatges, ens han fet plorar i ens han fet odiar la cara més cruel de la humanitat. Aquesta novel·la no s’assembla amb cap altra de les que he llegit relacionades amb aquesta temàtica. És la història de l’endemà, de com es pot refer una vida que t’han esbocinat i de com es pot conviure amb aquells que fa ben poc lluitaven al bàndol dels assassins dels teus fills, marits, germans… Lluny de dramatismes i heroïcitats, aquesta història breu ens apropa a la dura realitat d’encarar l’endemà de la barbàrie. I tothom s’enfronta a aquest repte com pot o com sap. I tant pot deixar-se guiar per l’odi el vencedor com el vençut, perquè, sigui quin sigui el teu bàndol, les ferides són fondes i costen de cicatritzar.
Aquesta novel·leta, que té l’encant afegit de ser obra d’una de les nostres autores oblidades i ens permet recuperar-la, ens explica la història de tres presoners de guerra alemanys que, quan fa molt poc que ha acabat la guerra, són enviats a un petit poble de França per treballar sota les ordres dels civils i conviure amb ells. Cada pres farà front a aquesta situació a la seva manera i els habitants del poble que els hauran de tenir a casa seva també viuran la situació amb sentiments divergents.
“Al vilaró tot era treball i monotonia, monotonia i treball. Sols en la pregonesa dels cors s’aixecaven flames i guspires de revolta, s’estenien mars i deserts de solitud i de desesperança. Però l’ànima de cada home i de cada dona romania tancada per als altres, era com un pou més o menys profund que cap mirada ni cap oïda no penetraven.” (p. 51)
“Per primera volta a la seva vida, Franz descobria que una pomera, un núvol, una oreneta creuant l’espai, eren objectes decoratius i que els vessants muntanyosos coberts d’avets, àdhuc en país enemic, constituïen una visió majestuosa i reposant.” (p. 95)
