Antoni Cardona, DESORIS ENDREÇATS, Voliana Edicions, Barcelona, 2018, p.p. 173

Aquest recull de contes és com aquestes flors: alegre, divers, lluminós i ple de vida. Cada conte, com el bulb de cada tulipa, és una sorpresa i ho és perquè el ventall de personatges retratats és amplíssim i perquè l’inici i el desenvolupament del conte difícilment ens deixa entreveure com acabarà. Això no vol dir que els personatges no pateixin o no s’hagin d’enfrontar amb situacions complexes, a vegades realment bèsties. Però el distanciament irònic, que ens recorda Josep Carner, amb què s’hi apropa l’autor, fa que no visquem cap situació com un drama. Encara que hi pugui haver algun mort pel mig, al final del conte se t’escapa un somriure, encara que sigui tot pensant “de ben segur que al món hi ha algun científic sense escrúpols com aquest”. ¨Senzillament, aquest és d’aquells llibres que et posen de bon humor, que un metge et podria receptar que llegissis un conte cada matí per començar bé el dia.

I, com sempre, he triat uns quants bocins, perquè només llegint podem saber si ens agrada com escriu un autor. Jo, quan vaig a comprar un llibre, sempre trio una pàgina a l’atzar i en llegeixo un fragment qualsevol, aquesta sol ser la prova de foc per decidir-me o no, m’ha d’agradar de què parla un llibre, però també, i sobretot, m’ha d’agradar com escriu el seu autor. Aquests “desoris” us garanteixo que estan ben escrits.

“Jo havia estat dedicat en cos i ànima a la meva dona. Li feia tot el que volia: li comprava, li rentava els plats i la roba, li tallava les ungles, li feia l’amor. En fi, tot el que se li pot demanar a un marit com cal.” (p. 27)

“A dins d’aquella tenebrosa habitació es va trobar atrapat en un parany impensable. Ell mai no havia hagut de declarar davant la policia i, per tant, mai havia experimentat en la pròpia pell els contundents mètodes que un interrogador pot utilitzar per fer confessar un delicte, existent o inexistent.” (p. 77)

“El cambrer, que era el primer cop que veia, m’anava a prendre nota. Era un tipus escardalenc, amb els ulls congestionats, la veu com de qui té pedres a la boca i amb un alè ofensiu d’alcohol que et feia caure enrere. Em sembla que tampoc s’aguantava dret del tot ja que amb la mà esquerra s’agafava a una cadira.” ( p. 133)